Per què crec en les Comunitats d’Aprenentatge? - Com aprenem
50421
post-template-default,single,single-post,postid-50421,single-format-standard,edgt-core-1.2,ajax_fade,page_not_loaded,,vigor child-child-ver-1.0.0,vigor-ver-2.2, vertical_menu_with_scroll,smooth_scroll,fade_push_text_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.2,vc_responsive

Per què crec en les Comunitats d’Aprenentatge?

Crec que és molt important que els mestres i les mestres disposin de les eines i de la vocació per detectar el talent de l’alumnat, cuidar-lo i fer-lo aflorar perquè brilli. És molt important que els i les alumnes se sentin acompanyats/des a tots els nivells, per mestres, mares i pares amb el permís per créixer amb reptes i aprenentatges motivadors. I que les mares i pares estiguin implicats en aquesta educació compartida.

Però encara no he respost la pregunta que encapçala aquest article… Per què crec en les Comunitats d’Aprenentatge? Si em permeteu us ho explico mitjançant la història d’un noi.

Un noi que, a simple vista, semblava força espavilat: en tot allò que el motivava s’hi esforçava i ho feia prou bé. Però a l’escola, durant l’etapa de l’EGB, les notes eren força dolentes, cada trimestre carregava un munt de suspensos. Per què suspenia? Per una simple raó: no volia estudiar. No li agradava gens el que feia, o no li veia cap utilitat: era un alumne sense motivació. A l’escola tampoc no es van esforçar gaire a motivar-lo, i directament el van arraconar al “grupet” dels “malotes sin futuro”. I va entrar en un cercle ple d’etiquetes. Com estava dins d’aquell grup, quan algú feia alguna cosa dolenta, tot era culpa dels membres del grup, tant si hi eres present com si no. Els professors enlloc d’animar-lo (o ajudar-lo) a treure bones notes, feien mofa i li recordaven que seria un fracassat a la vida.

Cansat d’això aquest noi va decidir estudiar per canviar aquesta situació. I què va passar? Doncs que quan havien de preguntar la lliçó, tot i que el noi s’ho sabia, com era del “grup dels malotes” i fins ara sempre havia tret males notes, no li preguntaven res i directament li posaven un suspens. Ja donaven per fet que no sabia, que no estava preparat, que havia de suspendre. I clar, què passava amb els exàmens escrits? En alguna ocasió, fins i tot, amb exàmens molt similars als companys que aprovaven, la seva nota era de 4’5. El suspenien sota l’argument que s’havia d’esforçar més, clar: estava al “grup dels malotes”! En alguna ocasió, el noi havia aprovat algun examen i, és clar, esclatava d’alegria mentre el professor de torn li responia que no es posés tan content, que això que hagués aprovat era un accident.

Cap al final de l’EGB els i les mestres van comunicar als pares del noi que no es gastessin molts diners en formació, que el seu fill no tenia futur (mentre els pares no es van rendir mai i sempre el van acompanyar). Que el millor que podien fer era apuntar-lo a FP que era per a “tontos”.*

* Si em permeteu un apunt personal, estic totalment en desacord sobre aquesta afirmació, crec que la formació professional és una gran eina de formació, i un dels mals d’aquest país és que no es fomenta tot el que s’hauria de fomentar. Afortunadament, en l’actualitat, aquesta mirada va millorant. Sóc molt partidari i defensor de la formació professional.

I què va fer el noi? Doncs va començar FP un cop finalitzada l’EGB. Va començar amb el mateix ritme, en un lloc nou on no estava etiquetat i, per tant, el nou professorat l’anaven aprovant, però sense treure unes notes brillants. I de cop va passar una cosa increïble, un punt d’inflexió: es va trobar un MESTRE, no un professor com fins ara, sinó un MESTRE, i sí en majúscules. Fins ara tots els professors no paraven de dir que era un inútil i que no faria res a la vida, destrossant emocionalment i incapacitant aquell noi. I en canvi aquell MESTRE, enlloc d’explicar (o vomitar)  la lliçó, conversava amb els alumnes, trobant les fortaleses de cadascú i cadascuna i fent-los partícips dels temes tractats a l’aula. Aquest nou alumne estava bocabadat, aprenia, s’ho passava bé i veia utilitat a tot allò que feia.

Un dia aquest MESTRE, veient les notes d’aquest alumne, li va preguntar perquè no feia més per treure millors notes si estava segur que ho podia fer. L’alumne, acostumat a que tothom l’assenyalés d’inepte i que li diguessin sempre que no podia, va respondre en conseqüència: Jo no puc, jo no serveixo per això, no en sé. I el MESTRE es va riure, i li va dir: si no ho fas és perquè no vols, perquè ets totalment capaç. Què t’impedeix estudiar més i fer-ho?

Aleshores l’alumne ho va provar, va estudiar una mica més i de cop aquelles notes llunyanes que eren suspesos en l’EGB, ara es van transformar en notables. Òbviament el noi ho va celebrar i va voler anar a veure el MESTRE per compartir-ho, i el MESTRE encara el va encoratjar a fer un pas més. En aquell moment l’alumne sí que es veia capaç de fer un pas més, i finalment les notes es van transformar en molts excel·lents i un grapadet de notables, quelcom impossible uns anys enrere.

Aquest alumne va trobar un MESTRE que va creure en ell,
va fer aflorar el seu potencial i el va acompanyar a créixer.

El MESTRE, a punt de finalitzar la FP, li va preguntar a l’alumne: Quina carrera faràs l’any vinent? I clar l’alumne sorprès: Com que carrera? A la universitat? Però si això és per a la gent llesta, allí no em voldran a mi. I clar el professor li va respondre: no és un lloc per a gent llesta, sinó per a gent que vulgui aprendre com tu.

Ha acabat la història i encara no he respost: per què crec en les Comunitats d’Aprenentatge? I responc tal com he començat, però amb el reforç d’aquesta història que li dóna sentit… Crec que és molt important que els i les mestres disposin de les eines i de la vocació per detectar el talent de cada alumne/a, cuidar-lo i fer-lo aflorar perquè brilli. És molt important que els alumnes se sentin acompanyats per mestres, mares i pares amb reptes i aprenentatges motivadors. I que les mares i pares estiguin implicats en aquesta educació compartida.

Per això crec en les Comunitats d’Aprenentatge! I si algú es pregunta com va acabar la història d’aquest noi… Doncs finalment va anar a la universitat! I li va agradar força, perquè va fer dues carreres, va cursar també dos màsters, i professionalment tampoc no li va anar malament: ha pogut treballar en allò que ha volgut i s’ha proposat. Fins i tot ara acompanya d’altres joves i els encoratja a aprendre i a ser i fer el que es proposin.

Amb el temps aquell noi, fins i tot, ha tingut prou valor per escriure i compartir aquestes línies.

Jo hi crec, en les Comunitats d’Aprenentatge!

Una història de Jordi Esqué,
coach i formador,
coordinador de COM Aprenem.
Més informació sobre l’equip, aquí

Cap comentari

Deixa el teu comentari a continuació. T'informem que la informació que ens facilites serà tractada per El despertador, S. L., responsable del web, amb la finalitat de gestionar i publicar els comentaris del blog. La legitimació s’obté mitjançant el teu consentiment. Les dades no se cediran a tercers. Podràs exercir els teus drets a info@el-despertador.com

Publica un comentari